Preeclàmpsia | Estudi predictiu i diagnòstic

Molts factors guien la decisió d’un metge sobre com tractar la preeclàmpsia, aquests inclouen l’edat gestacional i salut del bebè, l’edat i salut general de la mare, així com una assessoria acurada del progrés que mostra la malaltia. Aquesta assessoria inclou el monitoratge de la pressió arterial i una anàlisi de resultats de laboratori que indiquen la condició dels ronyons, del fetge i les propietats de coagulació de la sang de la mare. Altres anàlisis monitoren la salut i creixement del bebè nonat i detecten signes de possible perill per a tots dos. Quan en l’embaràs encara no s’han completat les 37 setmanes de gestació, els metges intentaran fer el possible per a prolongar-lo. Si ja es van complir les 37 setmanes de gestació o més, el proveïdor d’atenció mèdica normalment decidirà procedir amb el part immediatament.

El metge estarà vigilant qualsevol signe d’inestabilitat en la mare, incloent-hi la pressió arterial molt elevada que no respon a medicines antihipertensives, signes d’insuficiència renal i/o hepàtica, així com la reducció de cèl·lules vermelles o plaquetes. També es vigilarà de prop qualsevol indicació de risc de convulsions o signes d’un imminent vessament cerebral i possiblement s’administrarà al pacient sulfat de magnesi (un anticonvulsivant usat específicament per a tractar la preeclàmpsia). Medicines antihipertensives també podrien ser administrades si la pressió arterial s’eleva a nivells perillosos.

Si el bebè deixa de créixer, no creix prou o els resultats d’una ‘’prova d’estrès’’ no són favorables, és possible que ell o la mare no sobrevisquin si el bebè roman en l’úter. Encara que el bebè és prematur, és possible que es requereixi avançar el part si la malaltia no es pot estabilitzar, en l’ordre de protegir la mare o assegurar la supervivència del bebè.

La causa (etiologia) de la preeclàmpsia segueix desconeguda. Moltes teories diferents han estat proposades i han comportat a esforços per a la prevenció i intervenció estratègica, però cap ha resultat reeixit de manera convincent. No obstant això, existeix un acord global en el qual destaca el paper central de la placenta en el desenvolupament de la preeclàmpsia i que les dones amb hipertensió crònica i malalties metabòliques com la diabetis són més susceptibles a la preeclàmpsia. L’obesitat és un altre factor de risc major – un que possiblement es pot modificar.

Parli amb el seu proveïdor d’atenció mèdica sobre els riscos i pregunti-li que pot fer per a minimitzar l’impacte d’aquests. Ha de reconèixer, no obstant això, que encara no existeixen respostes precises i definitives sobre la causa o causes de la preeclàmpsia.

Actualment l’única ‘’cura’’ de la preeclàmpsia comença amb el naixement del bebè i l’expulsió de la placenta. Quan la preeclàmpsia comença a manifestar-se, la mare i el seu bebè han de ser monitorats de prop. Hi ha medicaments i tractaments que podran ajudar a prolongar l’embaràs, augmentant així la possibilitat de supervivència per al bebè.

Quan la preeclàmpsia comença a presentar-se, no hi ha manera de revertir-la i s’ha d’analitzar constantment, balancejant la salut de la mare i la del seu bebè. En algunes circumstàncies, és necessari el naixement immediat del bebè, sense tenir en compte la seva edat gestacional, per a salvar la seva vida o la de la mare.

Avui dia, el diagnòstic oportú a través d’estudis simples i una cura prenatal adequada pot predir o demorar algunes de les conseqüències adverses de la preeclàmpsia. El tractament oportú salva vides. Les recerques han començat a revelar algunes de les anormalitats moleculars que es presenten en dones preeclàmptiques i hi ha esperança que aquests descobriments puguin ser dirigits al desenvolupament d’una cura.

Els investigadors suggereixen que existeixen possiblement moltes variables diferents, algunes amb origen genètic, que augmenta la probabilitat que una dona desenvolupi la preeclàmpsia. Per això, és possible que una teràpia preventiva o de curació que pot resultar reeixida per a una dona tal vegada no tindria el mateix resultat per a una altra.

La preeclàmpsia pot causar un augment en la seva pressió arterial i provocar el risc d’una lesió cerebral. També pot causar alteracions en la funció hepàtica i renal, provocar complicacions de coagulació de sang, edema pulmonar (líquid en els pulmons) i convulsions. En la seva forma més severa o en l’absència de tractament, la preeclàmpsia pot provocar la mort materna i infantil. La preeclàmpsia afecta el flux de sang a la placenta, resultant amb freqüència a bebès més petits o prematurs. Irònicament, a vegades els beus neixen molt més grans però els científics no poden atribuir-ho a la preeclàmpsia. Encara que la mort materna és poc comú als països desenvolupats, és una de les causes principals de morbiditat i mortaldat en mares i infants a nivell mundial.