Les malalties cardiovasculars continuen sent la principal causa de morbimortalitat a nivell mundial. En aquest context, la recerca en biomarcadors ha experimentat un creixement significatiu en els últims anys, permetent avançar cap a un diagnòstic més precoç, una millor estratificació del risc i una medicina cada vegada més personalitzada.

A continuació, revisem alguns dels biomarcadors emergents més prometedors i les tendències actuals en diagnòstic cardiovascular.

La proteïna EPAC1 (Exchange Protein Directly Activated by cAMP 1) ha estat identificada recentment com un biomarcador circulant amb potencial per a predir la gravetat de la malaltia coronària. Estudis realitzats pel Centre de Recerca Biomèdica en Xarxa de Malalties Cardiovasculars (CIBERCV) han demostrat que anivellis elevats d’aquesta proteïna en sang s’associen amb una major severitat de la patologia coronària. Aquesta troballa obre la porta a la seva possible utilització com a eina complementària per a l’avaluació pronòstica en pacients amb cardiopatia isquèmica.

El propèptid carboxiterminal del procol·lagen tipus I (PICP) reflecteix processos de síntesis de col·lagen i remodelat miocàrdic. El seu mesurament permet identificar pacients amb insuficiència cardíaca que podrien respondre millor a determinades teràpies dirigides a modular la fibrosi cardíaca. Per tant, PICP es perfila com un biomarcador útil per a optimitzar estratègies terapèutiques i avançar en el maneig personalitzat de la insuficiència cardíaca.

Diversos estudis han mostrat que la combinació de determinats biomarcadors millora significativament l’estratificació del risc en pacients amb insuficiència cardíaca de novo. En particular, l’ús conjunt de:

• Orosomucoide
• Omentina
• NT-*proBNP

Permet millorar la capacitat predictiva respecte a l’ús aïllat d’un únic marcador. Aquesta aproximació multiparamètrica reflecteix diferents mecanismes fisiopatològics implicats en la insuficiència cardíaca, incloent-hi inflamació, metabolisme i estrès hemodinàmic.

La inflamació exerceix un paper central en la progressió de la malaltia cardiovascular. Per això, diversos biomarcadors inflamatoris estan sent investigats com a eines de predicció del risc cardiovascular.

Entre els més rellevants es troben:

• Molècules d’adhesió endotelial: ICAM-1 i VCAM-1, implicades en el reclutament leucocitari i en el desenvolupament de l’aterosclerosi.
• Citocines proinflamatòries: TNF-*α i interleucines IL-*1β, IL-6 i IL-8, que reflecteixen l’activació del sistema immunitari.
• Mieloperoxidasa: enzim alliberat per neutròfils associada a l’estrès oxidatiu i a la inestabilitat de la placa ateroescleròtica.

Els estudis epidemiològics i genètics més recents suggereixen una associació causal entre els nivells elevats de Lp(a), l’EVA, l’estenosi aòrtica (EA), així com altres patologies. La majoria de la població té concentracions de Lp(a) baixes o molt baixes, però s’estima que entre el 20-25% presenta nivells majors de 50 mg/dl, un valor que la Societat Europea d’Aterosclerosi considera que confereix un major risc de morbimortalitat ECV.

El mesurament d’aquests marcadors pot aportar informació rellevant sobre l’estat inflamatori vascular i el risc cardiovascular global.

Les troponines cardíaques d’alta sensibilitat s’han consolidat com l’eina fonamental per al diagnòstic primerenc de l’infart agut de miocardi. Aquestes tècniques permeten detectar elevacions mínimes de troponina, facilitant algorismes diagnòstics ràpids i millorant la presa de decisions clíniques en els serveis d’urgències.

Les tecnologies òmiques (proteòmica, transcriptòmica i metabolòmica) i les plataformes moleculars d’alt rendiment permeten identificar nous biomarcadors circulants relacionats amb la insuficiència cardíaca i altres patologies cardiovasculars. Aquestes eines ofereixen una visió més completa dels mecanismes fisiopatològics i afavoreixen el desenvolupament de noves estratègies diagnòstiques i terapèutiques.

Una de les principals línies de recerca actuals se centra en la identificació de proteïnes relacionades amb processos immunoinflamatoris que permetin detectar plaques ateroscleròtiques en fases subclíniques. La detecció primerenca d’aquests processos podria facilitar intervencions preventives abans de l’aparició d’esdeveniments cardiovasculars més grans.

L’avanç en la identificació de nous biomarcadors cardiovasculars està transformant progressivament la pràctica clínica. La combinació de marcadors clàssics amb nous indicadors d’inflamació, fibrosi o metabolisme permetrà millorar el diagnòstic precoç, l’estratificació del risc i la personalització del tractament.