La malaltia d’Alzheimer pot començar a desenvolupar-se anys abans que els símptomes siguin evidents. Els avanços en nous biomarcadors sanguinis estan permetent detectar i estudiar aquests canvis de manera precoç i de forma menys invasiva.
Dels nous marcadors sanguinis, la pTau217, destaca per la seva elevada capacitat per a diferenciar la malaltia d’Alzheimer en estadis precoços d’altres causes de deterioració cognitiva.

Què és el pTau217?

La proteïna tau és present de manera normal en les neurones i participa en l’estabilitat dels microtúbuls. En la malaltia d’Alzheimer, determinades proteïnes sofreixen modificacions anòmales, entre elles la fosforilació de la proteïna tau.

El pTau217 és la proteïna tau fosforilada en l’aminoàcid 217. La seva concentració en sang augmenta en relació amb els canvis patològics associats a l’Alzheimer, especialment amb l’acumulació de β-amiloide i de proteïna tau, formant les típiques plaques amiloides que es detecten per proves radiològiques d’imatge.

L’especialment interessant és que aquesta proteïna pTau217 pot detectar-se en sang en estadis molt precoços de la malaltia i sent una prova menys invasiva que la mostra de líquid cefalorraquidi o les tècniques de neuroimatgeria.

A més, l’evidència acumulada mostra que pTau217 presenta una elevada especificitat per a la detecció de la patologia d’Alzheimer, amb resultats comparables a biomarcadors obtinguts mitjançant tècniques més complexes en determinats contextos clínics.

pTau217 enfront de pTau181: per què el 217 marca la diferència?

El pTau181 ha estat durant anys un dels principals biomarcadors de tau estudiats en Alzheimer i continua tenint utilitat clínica.

No obstant això, els estudis comparatius han mostrat un avantatge important del pTau217: en general, presenta una major capacitat per a identificar la patologia amiloide i diferenciar la malaltia d’Alzheimer d’altres malalties neurodegeneratives, en comparació a pTau181. La pTau217 mostra una estreta relació amb l’evolució de la patologia tau i la deterioració cognitiva.

Per això, pTau217 s’ha convertit en un dels biomarcadors sanguinis més prometedors i amb major rendiment per a identificar la patologia d’Alzheimer. No obstant això, els resultats han d’interpretar-se tenint en compte l’assaig utilitzat i sempre dins del context clínic del pacient.

Quin paper juga APOE ε4?

El gen APOE participa en el metabolisme i transport de lípids i presenta diferents variants. Entre elles, APOE ε4 és el principal factor genètic associat al risc de desenvolupar malaltia d’Alzheimer d’aparició tardana.

Però APOE ε4 i pTau217 aporten informació diferent:

• APOE ε4 → informació sobre predisposició genètica
• pTau217 → informació sobre canvis biològics associats a la malaltia

Per tant, ser portador de APOE ε4 no significa tenir Alzheimer ni permet diagnosticar la malaltia per si sol. No obstant això, conèixer el genotip APOE adquireix una rellevància addicional quan existeix un diagnòstic o una sospita d’Alzheimer per a poder utilitzar determinats tractaments modificadors de la malaltia.

Tres peces d’informació que es complementen

L’avaluació de la malaltia d’Alzheimer està evolucionant cap a un model cada vegada més basat en la biologia de la malaltia:

La combinació d’aquestes informacions permet avançar des d’una avaluació basada únicament en els símptomes cap a una caracterització biològica més precisa i personalitzada.

Un biomarcador amb creixent aplicació clínica

El desenvolupament de proves sanguínies basades en pTau217 està acostant l’avaluació de la patologia d’Alzheimer a una alternativa més accessible i menys invasiva que tècniques com el PET o l’obtenció de líquid cefalorraquidi.

En 2025, la FDA va autoritzar la primera anàlisi sanguínia destinat a ajudar en la detecció de plaques amiloides associades a la malaltia d’Alzheimer, mitjançant una combinació de pTau217 i β-amiloide 1-42.

La recerca continua, però el missatge és clar: pTau217 s’està consolidant com un dels biomarcadors sanguinis més prometedors en el camp de l’Alzheimer.

La incorporació de pTau217 a l’àmbit clínic representa un avanç important en l’avaluació dels pacients amb sospita de malaltia d’Alzheimer. La seva interpretació juntament amb la informació clínica, genètica i altres biomarcadors permet construir una visió més completa de cada cas.

El repte ja no és només identificar la malaltia, sinó disposar de la informació necessària per a prendre millors decisions en cada pacient.